(15-11-2019) Una carta per a tu, jove o adolescent de les Parròquies de La Prioral i la Puríssima Sang, de Reus

A tu, noia/noi, adolescent o jove,  de les Parròquies La prioral i de La Puríssima Sang, de Reus.

Bona tarda.

El divendres passat, i en sortida a l’Ermita de la mare de Déu de La Riera (Les Borges del Camp) va començar el curs 2019-2020, avui s’han troba els Grups de joves a les Parròquies de La Prioral i de La Puríssima Sang.

Tinc sobre la taula, i des de fa molts anys -des del començament dels anys ’90- una carta que el Cardenal Carlo M. Martini va escriure als joves de la seva diòcesi, Milà. La llegeixo sovint i ho he fet moltes vegades, ¡centenars!, gairebé l’he memoritzat. La Carta i que sigui començament del curs em mou a dir-te el que penso.

Deixa’m que t’escrigui, no se m’acut cap més mitjà! Potser aquesta carta t’arribarà.

Vaig molt pels carrers i les places que, camino per les dues Parròquies, la Parròquia és un espai geogràfic amb tot el que hi ha, i amb l’església que dona nom a la Parròquia, en el nostre cas: La Prioral de Sant Pere i La Puríssima Sang.

Vaig i vinc, potser alguna vegada ens hem creuat, però he de pensar que “no hem coincidit”, encara que tot i no conèixer-nos et puc assegurar que quan arribo a casa diria que tu i els molts amb que m’he creuat pel carrer em sou “família” i  hi penso!. Potser no ens hem dit mai cap paraula, però t’asseguro que m’has fet pensar:

Què pensa aquest noi/aquesta noia del que passa a la ciutat? I del país i les situacions que s’hi viuen?… I dels més pobres? I de l’Església?…

Sóc gran, ja vell, m’ho recorda sovint un seminarista que viu amb mi, i no em costa reconèixer errors en el meu camí, ni en els de la meva generació, ni, evidentment, en la vida de l’Església…  ¡Si sabessis quan sovint lamento no haver atinat moltes vegades, en l’opinió donada o la discissió presa!.

Al veure’t, noi/noia, jove/adolescent veig revolta i alegria i una convicció que s’arrela en la voluntat de que el món canviï a millor: el que massa sovint veiem a les notícies referent a les injustícies , al sofriment inútil, a les massacres col.lectives i desigualtats fa que et bulli la sang.

Comprenc que quan tot això sembli impossible de millorar hi hagi desànim, abandó i, fins i tot qui decideixi estils frívols per viure.

Noto, però, “punts de trobada” positius , amb tu mateix/amb tu mateixa  i amb altres persones,  també entre els de diferent edat, desig de viure experiències en positiu i en  l’amistat i l’esperança  per tot allò que en la vida és bellesa i desig d’una consciencia pròpia on viure-hi les teves aspiracions més fondes, els interrogats que t’ajuden a créixer.

Arribat aquí, estimat amic/estimada amiga, voldria valorar amb tu quatre propostes (a partir d’aquí, i pràcticament en la seva totalitat, em referiré a la carta que t’he dit  d’el Cardenal Carlo Maria Martini, i de l’any 1990, i que assumeixo):

 La primera és aquesta: intenta preguntar-te sobre les veritats que estan en el més profund de a tu. No dubtis a fer-te preguntes fonamentals que podrien deixar-te sense resposta; no tinguis pressa per trobar solucions. Escolta en el teu interior, en el silenci!.

Tens dret a preguntar-te per conèixer les teves llums i les teves foscors, per saber d’on

véns i on vas, quin sentit té la teva vida, la vida dels teus éssers estimats, quin és el sentit del món. No et neguis a pensar, a raonar, a reflexionar;  tem més aviat a qui vulgui ofegar aquesta capacitat teva.

Encara que no trobis les respostes immediatament, et suggeriria que no t’angoixis ni et turmentis: el fet de mantenir viva la pregunta és ja important! Deixa que t’ajudi alguna persona en la qual confiïs. Segur que has coincidit amb qui et mereix confiança, algun capellà o diaca, algun educador, algun religiós o alguna religiosa,  els teus pares o avis,… ¿qui sap?,… segur que t’estimen i estan disposats a donar-te un cop de mà.

En el silenci d’algun moment crucial és molt positiu sentir-se estimat per Déu i, si pots, digues-li: «Déu meu, que difícil és orientar-se en la vida. Dóna’m un cop de mà!».

La segona proposta et semblarà una mica audaç, però te la faig igualment: tracta de conèixer Jesús. Pregunta’t què penses d’ell, de la seva vida, de la seva mort en creu. Et convido a llegir la seva vida, escrita a l’Evangeli (si no el tens, demana-me’l: te’l regalaré, ¡content!). No tinguis por de Jesús: quan el coneguis, el sentiràs proper, amic, viu, més concret que la persona que tens al teu costat.

Sento una mica de por a fer-te aquesta tercera proposta, però ho intento de totes maneres: sovint s’escolta la crítica segons la qual la parròquia, o l’Església, és un ambient tancat; doncs bé, intenta canviar aquesta situació. En altres paraules: Troba’t amb amics/amigues, convida també a algú de la parròquia, al prevere o al diaca o, en el nostre cas, al seminarista, potser del Col.legi o l’Institut coneixes a algun professor o professora, algun religiós o religiosa -és d’agrair la possibilitat d’acollida que hi ha en el cor de qui viu la vocació a fons-, potser saps d’alguna proposta de “grups i/o espais de reflexió” –segur que en coneixes!- o saps de joves que en són coneixedors o coneixedores,  parla’ls-hi, discuteix, fes que se escoltin la teva veu, les teves exigències, els teus problemes, els motius que t’han allunyat de Déu i de l’Església.

Pregunta’ls i pregunta’t: quin sentit té la vida? Per a què serveix? Què faig pels altres? Sóc capaç d’estimar o potser em faig la il·lusió que sé fer-ho? El meu xicot, la meva xicota… ¿esgota l’horitzó de les meves esperances o hi ha alguna cosa més? Sóc amb ell o amb ella per plaer o per amor, perquè vull de veritat el seu bé?

L’última proposta: la desproporció entre el dir i el fer em permet convidar-te a fer alguna cosa concreta pels altres. la commoció que experimentes al veure a qui mor de fam, als sense sostre, als habitants del tercer món que busquen pa, casa i treball, als que no són valorats per la seva capacitat, als empresonats, als malalts… tracta de traduir-la, potser amb l’ajuda d’algú que t’ajudi a fer-ho (pensa-hi, acceptar l’acompanyament és important!), intenta-ho en el compromís concret, el voluntariat.

Acabo. Potser et preguntis sovint, en els moments de soledat, qui és el teu amic o la teva amiga, quants amics o quantes amigues tens. És possible que et sentis malament al constatar deslleialtats, indiferències i traïcions. Jo et convido a canviar aquest ordre d’idees: en comptes de preguntar-te quants amics tens, pregunta’t més aviat de quantes persones ets amic o amiga. I quan tinguis l’experiència de suscitar un somriure, d’acompanyar una esperança en la vida dels altres, cauràs en el compte que també en la teva vida ha més llum, més sentit, més alegria del que et penses.

Pren-te aquestes propostes com una invitació. Podries conversar sobre elles amb els teus amics o amigues, en qui t’acompanyi!.

T’escric amb la confiança que llegiries la meva carta fins al final i encara segueixes, ¡o a mi m’ho sembla!.

Doncs bé, a l’acabar, permet que t’expressi un últim desig: desitjaria que la relació iniciada amb aquesta carta tingués una continuació. Escriu-me, sé que també puc aprendre de tu. ¡Tu mateix, tu mateixa!

De moment et deixo, t’asseguro que pregaré per tu, perquè t’aprecio.

Cordialment

Joan Anton Cedó Perelló

Reus, 15, XI-2019