[14-05-2020] Cinquanta-novè dia: ”VISITES ESPIRITUALS A LA MARE DE DÉU”

De la web de l’Arquebisbat de Tarragona

“Cinquanta-novè dia: Invoquem Maria, a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, de Vilallonga del Camp (Arxiprestat del Tarragonès Ponent)

L’ermita del Roser de Vilallonga del Camp està situada a la carretera del Rourell, és un edifici originàriament gòtic i té una bella portalada amb arc de grans dovelles. El caminal que duu a l’ermita està flanquejat per xiprers acollidors. Davant de l’ermita hi ha un pou, cobert amb ceràmica de manises. Són bells i bonics els pous a les ermites de Maria. El pou, segons l’himne Akathistos, és símbol de la Mare de Déu, pou inexhaurible de l’aigua de la gràcia. A l’interior hi ha restes de pintura del barroc català amb sanefes i grotescos. La imatge és antiga i ha estat restaurada diverses vegades.

La gent de la parròquia és bona i se sap organitzar. Recordo que els de Càritas em deien: «Naltros no tenim gaires pobres i el que els sobrava ho donaven a les parròquies veïnes». Va ser el temps que Mn. Pere acollí i habilità un pis a Constatí per uns  emigrants que havien vingut amb patera. Llavors hi havia com a laica en missió pastoral la Montserrat Roig, que Déu nostre Senyor cridà incomprensiblement massa aviat. Deixà a la parròquia de Vilallonga el seu somriure, la seva dedicació i el seu amor a Jesucrist. Que des del cel ajudi l’arxidiòcesi. La Montserrat realment era molt bona noia.

La gent de Vilallonga estima la Mare de Déu i en fa festes, sobretot a l’octubre en què també hi ha la Fira. L’Associació dels amics del Roser del poble és molt activa i emprenedora. Francesc Blasi Vallespinosa, en el seu llibre «Santuaris Marians (…)», anota que és possible que l’ermita de Vilallonga fos la primera de la diòcesi amb aquesta titularitat.

La Mare de Déu vetlla els difunts del poble perquè a tocar hi ha el cementiri. A cada arcada de la tàpia del cementiri hi ha una majòlica amb un títol marià de les lletanies lauretanes. És un bon testimoni d’amor dels vilallonguins, ja que diferents famílies assumeixen el cost de la lletania, feta per una diversitat d’artistes. Mirar cada obra d’art és ja una pregària. Creieu-me que és digne de veure.

Vull recordar també la historiadora, filla de Vilallonga, Francesca Español Bertran, que ha publicat nombrosos estudis d’història, entre ells un de molt excel·lent a les advocacions de Maria i dels sants (va ser companya quan fèiem batxillerat).

L’advocació del Roser a Catalunya ve de lluny i està relacionada amb la tradició dels Pares Dominics. D’arreu de Catalunya hi havia la Confraria del Roser, les majorales organitzaven les festes de la Mare de Déu, feien caritat i celebraven misses pels confrares difunts. Els balls de les Majorales del Roser són cèlebres. L’origen dels Goigs, comuns a tots els Països Catalans, s’associa amb els Goigs del Roser. Són els primers i el model de tots. Eren molt populars i cantats a tot arreu. Tant que fins i tot hi havia, com a la litúrgia, dues versions, una per al temps pasqual i una per fora del temps pasqual. Era coneguda la dita: «Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, però sí el just per viure bé».

Vostres Goigs amb gran plaer
cantarem, Verge Maria,
puix la Vostra Senyoria
és la Verge del Roser.
Vilallonga està encisada,
un pastor trobà el Tresor:
Vós oh! Reina venerada
que als seus fills robeu el cor.
Puix sembreu tant dolç plaer
Rosa bella en qui us somnia,
aquest Poble que en Vós confia,
Mare Santa del Roser!

Dels Goigs del Roser de Vilallonga

Meditació  (Lc 1,42).

Beneïda sou vós entre totes les dones

Així la va saludar Elisabet quan Maria pujà a la muntanya de Judà. Quan preguem l’avemaria fem nostres les paraules d’Elisabet. En l’aclamació: «Beneïda entre totes les dones»  hi ha un misteri de solitud. Si és beneïda entre totes les dones, també entre elles és única la seva vocació i, per tant, la seva solitud. Una vocació única, incomunicable i irrepetible perquè de «mare només n’hi ha una».

La seva maternitat és com la de totes les mares, però és única i irrepetible. La presència i la missió del Crist es vinculen a Maria des de l’origen. El cristianisme porta el segell marià des del dia de l’Anunciació. La missió del Verb de Déu en la història està vinculada a Maria des del començament. Hi ha un vincle de Maria amb Jesús ja abans de néixer (quan el portava en el seu si), un vincle de Maria amb Jesús en el temps de la seva història des de Nadal fins a la creu, i un vincle de Maria amb el seu Cos glorificat, en el temps de l’Esperit i de l’Església.

La gràcia, que la fa «beneïda entre les dones», la fa única, la fa entrar també en la solitud dels misteris de Déu. De vegades sense entendre, però guardant-ho tot dins del seu cor. ¿Què us penseu que tenia Maria a la nit de Nadal? Només aquell infant preciós i la seva fem, només la seva fe.

Ella va haver de caminar, amb el seu secret, amb la seva vocació, enmig dels homes i de les dones. Si no hagués estat la Mare del Senyor hauria viscut i mort en l’anonimat dels fills de Déu que han estat, són i seran en aquesta terra.

Els sants, amics meus, veuen el que miren. Veuen sota la mirada de Déu i des de la pregària que els habita. Veuen més, i més lluny. Veuen el dolor de les persones i el molt que Déu els estima. Hi veuen més que nosaltres. Arriba un moment que els és difícil de parlar dels dons de Déu (ho porten massa endins). Els sants s’entenen entre ells! Només ells s’endevinen. Van vestits de vermell!, diu Ramon Llull. És el vestit de la caritat i de l’alegria.

Només podem veure en la vida dels sants allò que resplendeix a fora, la seva alegria, la seva humilitat, el seu poc donar-se cap importància. Però el secret de la seva vida és interior, queda entre el més profund del seu cor i ells. De vegades ni ells mateixos se saben explicar. No tenen paraules. Els miracles de la gràcia no s’expliquen, es viuen.

Si això és veritat en la santedat ordinària, encara ho és de manera més gran en la persona de la Mare de Déu. Com hem d’admirar tantes persones que han fet el bé i el continuen fent aquests dies. -Poso un exemple que conec, el d’un que ha baixat la brossa cada dia a uns ancians que viuen a la seva escala, o d’un noi universitari cristià que fa classe a infants de la família dels veïns durant el confinament.- Això és de l’estil de la Mare de Déu. No es donen cap importància a si mateixos, però Déu sí que ho sap i queda anotat en el Llibre de la vida. Són els sants de la casa del costat que diu l’estimadíssim papa Francesc.

Intenció de la pregària

El mossèn de l’Espluga, que és del Brasil, m’explica la situació de la seva pàtria i com allí els pobres moren per causa de la pandèmia, com és ara la ciutat de Manaus. Preguem intensament pel Brasil i també pels pobres dels Estats Units afectats per la pandèmia.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.