[18-05-2020] Seixanta-tresè dia: ”VISITES ESPIRITUALS A LA MARE DE DÉU”

De la web de l’Arquebisbat de Tarragona

“Seixanta-tresè dia: Invoquem Maria, a la Capella de Nostra Senyora de Lourdes, a la Parròquia de la Purísssima Sang, de Reus.

Si veniu qualsevol dia de la novena de la Mare de Déu de Lourdes, a la parròquia «de la Sang», que diem a Reus, hi trobareu fidels que fan pregària. Així ho fan cada any i des de fa molts anys. Des de l’any 1912 que s’erigí l’Arxiconfraria de la Mare de Déu de Lourdes. Quedava agregada a la del mateix santuari pirinenc, fundada a Tarbes, l’any 1872 (d’aquí el nom d’arxiconfraria i no confraria). Les arxiconfraries de la Verge de Lourdes s’anaren propagant pel món catòlic i tenien (tenen encara) una finalitat apostòlica. Segons l’Acta fundacional calia que fossin «oasis de misericòrdia» (sic). Encara ara l’Arxiconfraria de Lourdes de Reus acompleix amb la finalitat fundacional i col·labora amb les institucions de caritat de l’Arxiprestat i fomenta la vida parroquial.  Cada any organitzen amb novena prèvia la festa de l’11 de febrer.

Molt abans de l’erecció de l’arxiconfraria ja des de l’any 1891 hi havia l’advocació de Lourdes al temple de la Sang. Realment sorprèn! Només feia 33 anys de les aparicions i dotze de la mort de Bernardette Soubirous. Quina llàstima que s’hagués destruït la documentació perquè segurament no sabrem mai qui va portar l’advocació de la Mare de Lourdes a Reus.

Al davant mateix hi ha el quadre del beat màrtir Josep Gomis, prefecte de la Reial Congregació. El beat màrtir sovint escrivia sobre la Mare de Déu, com apòstol de la premsa i catequeta que era. Només el Senyor sap el que va patir a la txeca de sant Elies i com va ser la mort amb la qual el glorificà. També el lloc guarda la memòria del beat Josep Civit Timoneda que n’era el rector, fill dels Omells de Na Gaia, de seixanta quatre anys. Vaig conèixer una infermera, la Carme Palau, que en temps de guerra vivia davant de la Puríssima Sang i recordava perfectament veure el Sr. Rector, conduït i befat pels milicians, amb hàbit talar i fent el senyal de la creu quan passà per davant de la seva parròquia. Poc després, al capdamunt de la Riera Miró, rebia els trets de mort.

Evoco també l’estremiment del cor el dia que hi hagueren posades les  relíquies de santa Bernardeta a l’altar de la Mare de Déu de Lourdes de la Sang. Ella, la pobra noia, que no sabia parlar francès, i que va sentir en occità les paraules del tot incomprensibles per ella: que soc era Immaculada Councepciou.

Diuen que el roser va florir a la gruta de Lourdes, a la cova de Massabielle, també a Reus, a la humil capella un roserar floreix, de pregària, de caritat humil. Allí on també la imatge del Crist crucificat (el Crist de la Sang) és venerada. Santcrist mostrat a la ciutat el Divendres Sant, per tal que les Tres gràcies siguin pregades i concedides en honor de la Santa Trinitat.

Oh preciosa i humil capella de la Mare de Lourdes que ens evoca els grans pelegrinatges al Santuari amb l’amor i la joia en què ho fa la nostra Hospitalitat diocesana! Són pelegrinatges de caritat i d’alegria!

De l’Exhortació apostòlica «Crist viu» del papa Francesc

En el cor de l’Església hi resplendeix Maria. Ella és el gran model per a una Església jove, que vol seguir Crist amb frescor i docilitat. Quan era molt jove, va rebre l’anunci de l’àngel i no es privà pas de fer preguntes. Però tenia una ànima disponible i va dir: «Soc l’esclava del Senyor». Sempre crida l’atenció la força del «sí» de Maria jove. La força d’aquest «faci’s» que va dir a l’àngel. Fou una cosa distinta d’una acceptació passiva i resignada. Fou quelcom distint d’un «sí» com dient: bé, provarem a veure què passa. Era decidida, va saber de què es tractava i digué «sí», sense revolts. Fou quelcom més, fou quelcom distint. Fou el «sí» de qui vol comprometre’s i de qui vol arriscar, de qui vol apostar-ho tot, sense més seguretat que la certesa de saber que era portadora d’una promesa (…).

Meditació

Santa Maria

(Continuo el comentari de l’avemaria). La segona part de l’avemaria no té el valor bíblic de la primera i ve de la pietat eclesial. No queda clar qui la va composar i apareix a finals del segle XVI. Comença amb les paraules «Santa Maria».

La santedat és el més propi de Déu, la seva santedat és la manifestació del seu amor. Dins i fora de la Trinitat. Diem que algú és sant en la mesura que expressa en la seva vida la santedat divina i el seu amor. És sant tot el que pertany a Déu i és de Déu. Per do i per missió Maria és la «tota santa», ja que el fruit que d’ella naixerà serà sant i anomenat Fill de l’Altíssim (Lc 1). El poble cristià mai ha volgut associar cap idea de pecat a la persona de Maria i el magisteri solemne de l’Església ho ha confirmat. Per altra banda, la santedat no és una cosa tan estranya, tots coneixem homes i dones que sense orgull viuen la fe i estimen els altres. El signe més gran és l’alegria i la poca importància que es donen a si mateixos. També hi ha una santedat anònima que només Déu coneix.

Maria recorda als creients que el que és fora de l’Església no és una realitat adversa, ni menys demoníaca, sinó objecte de la creació de Déu i de la redempció de Crist. Això ens és una exigència de missió.

Hem d’anar a dir al món, a cada persona, a comunicar–li que és objecte de l’amor més gran. I viure de tal manera que el que diguem sigui creïble. Això és evangelitzar. En temps del dolor provocat per la pandèmia el món necessita el testimoni humil de la caritat dels cristians. Pregar a santa Maria és entrar en l’escola de la caritat.

Intenció de pregària

Pels diaques en Crist i per les seves famílies: que molts siguin cridats i descobreixin la vocació de servei. Fa pocs dies el papa Francesc ens ho va recordar.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

Pregària del Papa Francesc: