[28-04-2020] Quaranta-tresè dia: ”VISITES ESPIRITUALS A LA MARE DE DÉU”

De la web de l’Arquebisbat de Tarragona

“Quaranta-tresè dia: Invoquem Maria a la Capella de Palau -a la Casa–  de l’Arquebisbat de Tarragona

Confesso que no sé la història del quadre de la Mare de Déu de la capella de palau arquebisbal. És una pintura barroca i, que, probablement, deu venir d’un orfenat de l’arxidiòcesi. Crec que posa en llatí «Mare dels orfes». Quan entres a la capella hi ha un silenci greu i dens, que no goses trencar. És un lloc que fa respecte. La capella està santificada per la pregàries dels arquebisbes de Tarragona. Els qui coneixem la història recent evoquem la nit tristíssima del 21 de juliol de l’any 1936, quan el cardenal Vidal i el beat Manuel Borràs consumiren el Sagrament i sortiren de Tarragona. Ni l’un ni l’altre tornarien a adorar el Sagrament a l’arxidiòcesi. Per ells fou l’últim sagrari. Emprenien el camí de nit cap a Poblet on foren detinguts. A la presó de Montblanc, on hi havia altres sacerdots, es passaren el Breviari, perquè la pregària de les Hores Santes no quedés interrompuda. Després el bisbe Manuel emprengué el camí cap a un martiri gloriós. El Sr. Cardenal, el camí cap a l’exili del cor, vivint la nit més densa de l’ànima.

La capella no era com és ara, però el reclinatori i el setial que hi ha al presbiteri els emprava el Sr. Cardenal Vidal. També he sentit explicar que el seu lloc de pregària era l’entrada de la capella, a l’esquerra, on encara ara hi ha una cadira monacal. Un lloc és sant no en si mateix, sinó per la pregària que allí s’ha fet i més si és una pregària dolorosa i d’abandó.

El silenci de la capella evoca el silenci dels dies de confinament. Un silenci present als pobles del bisbat i també a les ciutats, un silenci trencat només per xerradissa d’ocells que a pleret i sense amenaces voltegen d’ací i d’allà. És un silenci exterior, però també interior amb preguntes que sonen així: ¿Com ho acabaran? ¿Quan s’acabarà? ¿Què ens reserva la vida a partir d’ara? ¿Com reprendrem la vida de les parròquies a partir d’ara? Un silenci que està molt a prop del temor i de la incertesa. Tots, qui més qui menys, hem experimentat un sentiment d’orfenat, de desemparança. Llavors la mirada del cor s’aixeca a Maria, Mare dels orfes, i humilment pregues rosari en mà: Santa Maria, pregueu per nosaltres. En aquella hora tan fosca els sants pastors de l’Església s’abandonaren a la misericòrdia de Déu i a la intercessió de santa Maria. Que siguem dignes de la seva memòria.

Meditació (Daniel/gr 3,37-40)

Aquests dies quan entres a la parròquia, de vegades només per canviar la llàntia del Santíssim, la impressió és desoladora. El curs pastoral de cop interromput. Fins i tot trobes a faltar renovar la cartellera, que és sempre enutjós de fer. Les parròquies sense culte o amb culte amb porta tancada (algunes vegades retransmès). Els fidels troben a faltar els mossens i molt (així ens ho diuen per telèfon o WhatsApps), i nosaltres  els preveres els trobem a faltar, i ens adonem del molt que els estimàvem. Fa tendresa l’enginy amb què els sacerdots s’han espavilat per no perdre el contacte amb els fidels. Jo sé d’un sacerdot que celebrant sol plora dient la pregària eucarística. Plora d’amor i d’enyor.

Ressona dins nostre la pregària d’Azaries quan, desolat, contemplava la desferra del poble i el temple sense culte. Llavors l’orant prega amb les paraules: Accepteu, Senyor el nostre cor penedit i humiliat. Que aquest sigui el nostre sacrifici, agradable a la vostra presència, Senyor, Déu nostre. Són paraules que acompanyen l’oblació del Cos de Crist a cada Eucaristia i que els preveres diem en veu baixa i amb inclinació (no us oblideu mai de dir-les).

Ara que no podem celebrar l’Eucaristia amb el poble fem l’ofrena del cor penedit i humiliat. Potser el confinament ha estat una benedicció, perquè als mossens, atabalats com anàvem d’ací i d’allà, ens ha posat en la benaurada quietudo on només hi ha el Senyor. Aprofitem-ho. Sant Agustí té una frase que sempre em crida l’atenció: «Em fa por Crist quan passa» (timeo Dominum transeuntem). – «Però per què tems el Senyor? – Em fa por perquè no m’adonaré que és el Crist i deixaré que passi de llarg». Una cosa està clara: en presència de Jesús els veritables sentiments de cor, les veritables actituds floreixen, surten. És una gràcia. Per això, Agustí tenia por de deixar-ho passar sense adonar-se que estava passant. El Senyor, no ho dubteu, passa en aquests dies de la pandèmia.

Intenció de pregària

Pel consol i l’esperança dels qui d’arreu del món ploren la mort de persones estimades a causa de la COVID-19.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

Pregària del Papa Francesc:

Oh Maria, Vós resplendiu sempre en el nostre camí com a signe de salvació i d’esperança. Nosaltres ens encomanem a Vós, Salut dels malalts, que prop de la Creu vau ser associada al dolor de Jesús mantenint ferma la vostra fe.

Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat, i estem segurs que proveireu, perquè, com a Canà de Galilea, pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.

Ajudeu-nos, Mare del Diví Amor, a conformar-nos a la voluntat del Pare i a fer el que ens dirà Jesús, que ha pres sobre seu els nostres sofriments i ha carregat els nostres dolors per conduir-nos, a través de la Creu, a l’alegria de la Resurrecció.

i es clou amb aquest verset:

Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries  en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

Amén”.

Poden ampliar-ho:

A la Web de l’Arquebisbat per completar aquesta motivació i seguir la pregària completa. Accedint a: Quaranta-tresè dia: Invoquem Maria a la Capella de Palau –de la Casa–  de l’Arquebisbat de Tarragona

Es pot accedir a totes les invocacions que aquests dies us oferim.

“L’arxidiòcesi de Tarragona és profundament mariana”: La Mare de Déu en la festa de la seva Nativitat, Patrona principal de l’Arxidiòcesi de Tarragona