“…./ A vegades discursegem massa sobre Déu i acabem «domesticant el misteri», com afirma el papa Francesc. I afegeix: «Quan algú té respostes a totes les preguntes […] és possible que sigui un fals profeta, que fa servir la religió en benefici propi, al servei de les seves elucubracions psicològiques i mentals. Déu ens supera infinitament, sempre és una sorpresa i no som nosaltres els que decidim en quina circumstància històrica trobar-lo, ja que no depèn de nosaltres determinar el temps i el lloc del trobament» (Gaudete et exsultate, 40-41). De fet, un déu que no causa sorpresa és una criatura més, no és Déu.
El moll de l’os de la fe cristiana és la resurrecció. És la gran sorpresa. En el Crist que sofreix hi ha algú que l’acompanya, que l’aguanta, que quan a la creu haurà lliurat l’últim alè, el ressuscita. El centurió tenia un cor net, la capacitat de sorprendre’s. Per això és capaç de creure: «És veritat, aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39)…./”
