De la web de l’Arquebisbat de Tarragona

“Seixanta-quatrè dia: Invoquem Maria, a l’Ermita de la Mare de Déu [Santa Maria dels Prats], de la Guàrdia dels Prats (Arxiprestat de la Conca de Barberà)

Anem a la Conca avui, a la vora de la carretera que ve de Montblanc i puja cap al coll de Belltall hi ha l’ermita de santa Maria dels Prats. L’ermita és bonica i està vinculada al poble de la Guàrdia dels Prats, a la presència de l’Orde de la Mercè a la Conca i, sobretot, a la memòria de sant Pere Ermengol. Qui en sap més del lloc és Mn. Albert Palacín. També la Roser Puig, historiadora, té un estudi de l’ermita. La imatge de la Mare de Déu es venera a la parròquia. Té goigs antics.

Tant l’ermita com la casa dels ermitans havien estat abandonats i enrunats; vers la dècada dels 80 es restaurà el lloc, deixant-lo tal com està actualment. L’arquebisbe Josep Pont i Gol, acompanyat de Mn. F. Jiménez, de Mn. F. Gallart i Mn. Josep Benet el dia 27 d’abril del 1987 van celebrar l’Eucaristia amb els fidels de la Guàrdia amb l’ermita restaurada. Mn. F. Benet, que als darrers anys estava adscrit a la meva parròquia, m’explicava que les teules que necessitava per cobrir el teulat de l’ermita de la Guàrdia, les va treure de l’antic edifici de Crist Rei (el tinglado de la RENFE), quan van desmuntar-lo per fer el nou temple. Mn. Francesc Benet se les enginyava totes per a les seves obres de restauració. Déu el tingui a la seva glòria. Em fa gràcia escriure aquesta anècdota perquè no deu constar enlloc.

Sant Pere Ermengol va néixer al poble i hi retornà al final de la seva vida on morí l’any 1304. La seva vida és atzarosa i novel·lesca, de bandoler a frare, redemptor de captius. Màrtir sense ser màrtir. És una vida que hauria de ser més coneguda a l’arquebisbat. Mor finalment al convent del seu poble, demanant perdó als germans pels mals exemples de la seva vida. Fou redemptor de captius, però la Mare de Déu de la Mercè l’havia rescatat abans a ell d’una vida violenta i absurda. Mn. Albert Palacín va recuperar el Ball parlat de sant Ermengol, fou una gran contribució a la cultura catalana.

La Guàrdia dels Prats està orgullosa del seu convilatà i fan festa conjunta el dia de sant Pere Ermengol. Els fidels passen pel camí de l’ermita, florit de gladiols silvestres, van a l’ermita i hi celebren l’Eucaristia en una jornada de germanor.

Anem-hi avui també nosaltres in spiritu, preguem a nostra Dona de la Guàrdia dels Prats que, per la seva intercessió, passin els mals que ens afligeixen per la pandèmia i retornin els dies d’alegria i de festa. Per a tothom, també pels més pobres.

De la litúrgia oriental, tropari de la Mare de Déu

Veritablement és just que us beneïm, oh Verge i Mare de Déu, vós més venerable que els querubins, incomparablement més gloriosa que els serafins, vós que, sense perdre la virginitat, heu infantat el Verb de Déu i sou veritablement la Mare de Déu, nosaltres us magnifiquem: al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest tropari els orientals el diuen mil vegades a la litúrgia i en la pietat dels fidels. Segurament és del temps del Concili d’Efes.

Meditació

Mare de Déu  (Continuo el comentari de l’avemaria):

Després de les disputes cristològiques contra Nestori que negava la unió substancial de la divinitat i humanitat de Crist el Concili d’Efes (any 431) va declarar solemnement que Maria podia ser invocada amb el títol de Mare de Déu. Allò va ocasionar un esclat de goig per tot el poble i les cròniques expliquen que el poble cristià va sortir amb lluminàries enceses en honor de la Mare de Déu. Era l’onze d’octubre d’aquell any.

La moguda del Concili va ser impressionant, imagineu-vos sant Ciril d’Alexandria, arribant amb cinquanta bisbes africans amb barca a Efes; sant Agustí, que hi havia estat convocat, però que ja no hi va assistir perquè va morir l’agost de l’any anterior. Els legats del Papa van tardar d’arribar. No us podeu imaginar què no van fer els pastors de l’Església per salvar l’ortodòxia de la fe! Són històries apassionants.

Molts segles més tard, el papa Joan XIII, el dia 11 d’octubre de 1962, llavors era la festa de la Maternitat divina de Maria, inaugurà, en un espectacle que ni la ciutat ni el món havia vist mai, el Concili Vaticà II.

El poble de Roma, imitant els fidels d’Efes, de manera espontània i multitudinària, també amb lluminàries, es va encaminar fins a sant Pere per donar gràcies al papa Joan. Ell va sortir a la finestra i féu el famós «Discurs de la lluna» (discorso della luna). Us recomano vivament que el busqueu al Youtube. Veureu el papa Joan que predicava: «Fe! Esperança i Caritat! Amor a Déu! Amor al proïsme!». En el discurs improvisat el Papa va dir a la multitud que, quan retornessin a casa i trobessin els seus adormits, els fessin una carícia: la carícia del papa. Tota aquesta historia està sota el signe de la Benaurada Verge Maria. Les paraules tan elementals de la predicació del papa Joan han de ser viscudes en les nostres vides. En realitat, què és el que ens cal en el temps que vivim sinó fe, esperança i caritat?

Que contents hi hem d’estar, els habitants de Catalunya, quan anomenem sempre a Maria amb el títol de «Mare de Déu». Quan pronunciem les paraules «Mare de Déu» de Núria, de Montserrat, (…) de milers de llocs, quelcom molt entranyable ressona dins nostre, quelcom visceral hi «dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit» segons els versos de Sagarra.

Intenció de pregària

Per les persones que treballen a les residències dels ancians, i que han suplert admirablement l’afecte dels familiars dels ancians que no els poden visitar: que el Senyor les beneeixi a elles i a les seves famílies.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

Pregària del Papa Francesc: