De la web de l’Arquebisbat de Tarragona

“Setanta-unè dia: Invoquem Maria al Monestir de Santa Clara, de Reus, a prop del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia

Molt a prop del Santuari de Misericòrdia hi ha el Monestir de santa Clara, de Reus. És un monestir nou, molt franciscà, simple. A l’entrada una imatge bellíssima de sant Francesc fa el lloc amable i acollidor. El monestir ve del Convent de les Germanes Clarisses de la Divina Providència, que havia estat fundat a Reus, el 1866. Les fundacions dels monestirs de Clarisses, del segle XIX, a Catalunya, són una bella història de fidelitat al carisma. Hom sap que la desamortització va tancar totes les cases de religiosos i religioses de l’Estat. Algunes monges clarisses exclaustrades per sobreviure en el seu carisma van obrir la vida claustral a un servei social, i així a Reus es feren càrrec d’un orfenat. La pobresa de les nenes que acollien no es desdeia de la pobresa de la comunitat. Unes i altres honoraven Crist que amb la seva pobresa ens ha enriquit a tots. Una placa commemorativa és ara al lloc on hi havia el monestir. La capella havia fet també de temple parroquial, abans que l’actual parròquia de sant Joan fos construïda. Alguns fidels es recorden de l’austeritat de la seva capella i expliquen també que el Dijous Sant hi havia el monument més bonic de la ciutat.

Des del 1983 tenen monestir nou, cofundat amb les clarisses procedents del monestir de santa Clara de Tarragona, que tenia una antiquíssima història. Quan santa Clara encara vivia ja hi ha constància de la presència de les Dames Pobres a Tarragona. La reina Violant, l’esposa més estimada del rei Jaume, sebollida a Vallbona, en va impulsar la seva fundació, segons alguns, ja l’any 1249. La presència de la II Orde de sant Francesc a Catalunya té una bella història que ara no és ocasió d’explicar.

Les germanes de santa Clara a Reus són molt estimades, als joves de l’arxiprestat els agrada d’anar a pregar allí. La capella és humil i preguen de cara al santuari; una imatge de la Mare de Déu Misericòrdia al costat dret del presbiteri acompanya la seva pregària. Allí celebren l’Eucaristia i les Hores Santes. Allí entren en el silenci de l’Estimat.

Algunes vegades se les veu per Reus amb el seu hàbit, només pel seu caminar endevines que viuen en l’amor esponsal de Crist, font de la seva joia i de la confiança que viuen el moment present de la comunitat. Anys enrere, quan anava a procurar-me el pa per a la celebració hi havia una religiosa, de nom Josefina, que quan et servia el pa per a l’Eucaristia et donava també tota la seva alegria franciscana. Les germanes del Monestir fan honor a santa Clara, la «humil planteta de sant Francesc».

Agraïm en nom de tots la pregària que la comunitat ha fet per la ciutat, per l’Església i pel món.

De la biografia del pare sant Francesc d’Assís.

«No podia recordar sense llàgrimes la penúria en què es va trobar aquell dia (el dia de Nadal) la pobra Verge. Va esdevenir-se que un dia, havent-se assegut per a dinar, un germà va fer menció de la pobresa de la benaurada Verge Maria i de Crist, el seu Fill. Immediatament s’aixecà de taula i va esclatar en plors i sospirs, i amb els ulls negats de llàgrimes, acabà de menar-se el pa assegut a terra. Ell es referia a la pobresa com una virtut reial perquè va resplendir tant en el Rei com en la Reina» (2 Cel 200).

Meditació

Perquè el Totpoderós obra en mi meravelles

Maria, com tota l’Església, i cada creient, canta les meravelles de Déu. Les obres grans que ell ha fet: «La més gran, la Resurrecció de nostre Senyor». També els apòstols el dia de la Pentecosta anunciaven les meravelles de Déu. Com també els orants de l’Antiga Aliança. Recordem el preciós salm 135. El salm litànic en què l’assemblea va responent «Perdura eternament el seu amor». Un salm que hem de fer nostre.

Cadascú de nosaltres ha de continuar, amb la història de la seva pròpia vida, aquest salm, que pot començar així: perquè el meu pare i la meva mare es van estimar i em van dur a aquest món: «Perdura eternament el seu amor» i,  perquè em van dur al baptisme, i per l’espòs i l’esposa que tinc, pels fills que tenim, i per les persones que a la vida ens han estimat i ens han ajudat, perquè Déu  ha estat a prop per suportar malaltia i pobresa, i per tot i en tot, hem de dir: «Perdura eternament el seu amor». Les obres més grans de Déu són els sagraments que són història de salvació in actu, en la nostra vida. És bella la resposta de cada verset: «Perdura eternament el seu amor». L’amor en Déu és l’essència del seu propi misteri, com a fons de tot el que existeix; l’amor de Déu perdura eternament, en el sentit que encara que Déu no hagués creat el cel i la terra, o no hagués tret d’Egipte Israel, perduraria eternament el seu amor, predica Sant Agustí.

Ara que sortim d’una pandèmia, gairebé increïble, també hem de dir «perdura eternament el seu amor», perquè no hem perdut ni la fe ni l’esperança, i encara menys el desig d’estimar. Tampoc el desig de continuar la missió eclesial. També el desig de proclamar la bondat del nostre Déu i Salvador. També sant Francesc, el trobador del gran Rei, integra tota la creació en el seu Càntic de les criatures.

Intenció de pregària

Pels governats del nostre país, que prenguin decisions justes i solidàries per pal·liar els efectes de la pandèmia.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

Pregària del Papa Francesc: