[06-05-2020] Cinquanta-unè dia: ”VISITES ESPIRITUALS A LA MARE DE DÉU”

De la web de l’Arquebisbat de Tarragona

Quan era a la Canonja de rector cada any a la setmana prèvia de Pentecostès tocava anar a l’ajuntament i amb el Sr. Alcalde calia que féssim una ofrena a la Virgen del Rocío. Una munió ingent de gent (hi ha anys que es calcula que són 4.000 persones) pujava per la Raval amb carretes, vestits d’andalusos els homes i de sevillanes les dones. Són els romeros i van dalt de les carriolas i un estendard que anomenen  simpecado. Un seguici joiós, primaveral, alegre. Amb molta música, cant i palmes. Era la Romeria del Rocío que procedia del Serrallo, on el mossèn els beneïa, passaven per les barriades de la ciutat: Torreforta, Icomar, Bonavista, Campclar i passant per la Canonja anaven cap a la Pineda de Vilaseca, on feien nit i festa. S’instal·len al recinte rociero a les casetas i les provisions que no falten. Ningú desisteix de la festa i tothom està a punt per ballar sevillanes.

Mn. Agustí Ayats, acollidor i bondadós de cor com ningú, celebra les Misses de l’alba, el dissabte, i al migdia el diumenge, sota els pins i a l’aire lliure, amb la Misa Rociera i la Salve tan alegre: Al Rocío yo quiero volver, a cantarle a la Virgen con fe. Olé, olé, olé. A la tarda processó amb el tamboril i rosari que molts anys dirigia Mn. Joaquim Gras. Mengen, beuen i riuen. I, sobretot, ballen i canten. Quan un es cansa, comença l’altre.  No crec que dormin gaire.

Rebatuts de tanta festa tornen diumenge a la tarda sense carretes per la platja cap a la ciutat amb la imatge estimada.

Els uneix l’amor a la Mare de Déu, venerada al santuari d’Almonte, a Huelva, la que ells anomenen la Blanca Paloma i amb la seva romeria rememoren la romeria de la seva terra. Fa dècades que ho fan. La romeria uneix tantíssimes famílies procedents d’Andalusia.

Era una primera generació que van pujar a Catalunya sense res (ho he sentit explicar tantes vegades), només amb la seva força per treballar i la seva alegria. Amb les dones que feien puchero per tots i feien pujaven els fills. Han tingut cura dels avis (amb això donen un gran exemple) i es recorden amb amor dels difunts.

Ara són de casa, però el seu cor és allà. Els fills dels seus fills parlen català, però porten a la sang l’ànima andalusa i l’expressen amb la seva dansa i el seu cant. Moltes vegades vaig celebrar matrimonis amb la Misa Rociera, feia veure que no m’agradava, però, dins meu, m’agradava molt. Em vaig aprendre la Salve.

El cant, la dansa, les palmes venen de dins, d’una certa nostàlgia i d’un amor molt gran a la  Santísima Virgen, aquest amor els uneix al seu baptisme i a la Mare Església.

Dedico avui la Visita espiritual a la Mare de Déu del Rocío venerada per tants fidels de la nostra arxidiòcesi; com també ho podria dir a la Mare de Déu de la Cabeza venerada a la vall d’Andújar, a la Mare de Deu de la Fuensanta també de Jaén, prop dels pobles d’on són procedents tants fidels de la nostra arxidiòcesi: La Carolina, Úbeda, Villacarrillo, Villanueva del Arzobispo. També els pobles de Granada, Guadix, Aldeire (… ) allà on la Sierra Nevada declina cap a Almeria.

El mateix podria dir de la Mare de Déu de Guadalupe a les austeres terres d’Extremadura i en tants altres santuaris d’allí, tinc notícia de la Virgen de los Remedios a Càceres o la del Mayor Dolor a Badajoz.

Quan visites pastoralment els domicilis sempre hi ha quadres de Mare de Déu andaluses o extremenyes, se’ls estimen. És una iconografia molt diferent a la nostra, però és signe de la presència de Maria. Sé d’una senyora de Reus que es diu Rocío de Montserrat, així li van posar els seus pares, com a signe d’un amor comú a Catalunya i Andalusia unit només per la Benaurada Verge Maria.

De Don Miguel de Unamuno

He llegado hasta el ateísmo intelectual, hasta imaginar un mundo sin Dios, pero ahora veo que siempre conservé una oculta fe en la Virgen María. En momentos de apuro, se me escapa maquinalmente esta exclamación: “María, Madre de Misericordia, favoréceme”. Llegué a imaginar un poemita de un hijo pródigo, que abandona la religión materna. Al dejar este hogar del espíritu sale hasta el umbral la Virgen y allí le despide llorosa, dándole instrucciones para el camino. De cuando en cuando vuelve el pródigo su vista y allá, en el fondo del largo y polvoriento camino que por un lado se pierde en el horizonte ve a la Virgen, de pie en el umbral, viendo marchar al hijo. Y cuando al cabo vuelve cansado y deshecho encuentra que le está esperando en el umbral del viejo hogar y le abre los brazos, para entrarle en él y presentarla al Padre. María es de todos los misterios, el más dulce. La Virgen es la sencillez, la ternura.

 Del Diario íntimo de Don Miguel de Unamuno.

Meditació

Com deu haver estat el confinament als pisos de les nostres barriades! Amb la vitalitat dels infants i adolescents. Amb els ancians. Un em va dir: Mi casa es como una cárcel.

Déu meu! Sort que molt sovint a la casa dels pobres hi ha alegria! L’alegria dels qui no tenen massa per a perdre. Molta joventut ha perdut el treball o tenen un ERTO afectant la vida laboral del treballador. No totes les famílies tenen els mitjans d’informàtica adequada per seguir les classes, sort del bon zel dels mestres que no descuren a ningú. No totes les famílies poden treballar des de casa. Tot això és molt de dolor, de preocupació i font d’incertesa. La Mare de Déu és present en tot, com a signe de l’amor del Pare del cel. Que ella ens infongui l’esperança, la necessària per aixecar-nos cada dia i continuar el camí de la vida.

Posem sota la protecció de la Mare de Déu les parròquies perifèriques de les ciutats. Que el Senyor beneeixi les seves famílies, que no els manqui res, i tornin ben aviat els dies de l’alegria i de la festa. Una festa com només els procedents d’Andalusia saben fer. Amb una alegria que treuen de si per dedicar-la a Maria. Como tu no hay otra igual, diu la Salve Rociera.

Pregària a la Mare de Déu del papa Francesc

Oh Maria, vós resplendiu sempre en el nostre camí
com a signe de salvació i d’esperança.
Nosaltres ens confiem a vós, Salut dels malalts,
que prop de la creu vau ser associada al dolor de Jesús,
mantenint ferma la vostra fe.
Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat
i estem segurs que proveireu,
perquè, com a Canà de Galilea,
pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.
Ajudeu-nos, Mare de l’Amor diví,
a conformar-nos a la voluntat del Pare
i a fer el que ens dirà  Jesús,
que ha pres sobre seu els nostres sofriments
i ha carregat els nostres dolors
per conduir-nos, a través de la Creu,
a l’alegria de la Resurrecció.

S’afegeix l’antífona mariana:
Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.

Poden ampliar-ho: