Vint-i-quatrè dia: Invoquem Maria el Dijous de la Cena del Senyor.

Vet aquí el monument de la Catedral metropolitana. L’arca que conté el Sagrament de l’Amor! Avui no podem anar a la parròquia i és Dijous Sant! Fa tristesa profunda. Els mossens conscients més que mai del seu ministeri celebraran amb vosaltres i per vosaltres la Cena del Senyor. També celebraran les Hores Santes de l’Ofici diví. Vosaltres, els fidels, no podeu celebrar l’Eucaristia, però podeu celebrar la Caritat. Avui és el dia de l’Amor fratern

El desig del sagrament sempre anticipa la gràcia del sagrament. És doctrina antiga i segura de la fe de l’Església. No ho dubteu mai! Tinguem desig del Pa de la Vida i fem profunda comunió eclesial, la que dicta la pietat del poble en el Devocionari parroquial dels nostres pares. La comunió espiritual és amb Crist i amb els germans. «Espiritual» vol dir en l’Amor de l’Esperit Sant, del qual tots participem.

Mai haguéssim imaginat que recuperaríem de la memòria de la pietat del poble aquestes pregàries i que, en la circumstància present, realment estremeixen.

Crec Jesús meu, que esteu en el Santíssim Sagrament.

Us estimo sobre totes les coses i voldria tenir-vos en la meva ànima.
I ja que ara no puc rebre-us sacramentalment  veniu almenys espiritualment dins el meu cor.
Com si ja haguéssiu vingut, us abraço i m’uneixo tot jo amb Vós;
no permeteu que ja mai em separi de Vós. (De sant Alfons M. Liguori).

O bé aquesta altra que molts de petits saben:

Jo voldria rebre-us, Senyor,
amb aquella puresa, humilitat i devoció amb què us va rebre la vostra Santíssima Mare, amb l’esperit i fervor dels sants.

Meditació:

El nostre Arquebisbe escriu en la primera Exhortació Pastoral, sense poder preveure les circumstàncies actuals:

«En acabar l’últim sopar de Jesús amb els deixebles, l’evangelista indica que “després de cantar l’Himne”, sortien cap a la muntanya de les Oliveres (Mt 26,30). Aquell cant entonat per Jesús i els seus deixebles, un cant que proclamava l’eterna misericòrdia de Déu, orienta cap al moment on la mateixa misericòrdia es fa passió. És el moment en què la fe no té por de la història, és a dir, de la realitat concreta i, amb ella, la mateixa fe es fa clam i súplica, fins i tot pot conèixer la suor de sang. Quan l’Eucaristia és celebrada segons el desig de Jesús, es canta la misericòrdia del Senyor i hom és capaç de no tenir por i de “sortir” tot afirmant la realitat. (…)». (L’Esperit fa jove l’Església, p. 16).

Els subratllats són del qui redacta. Les paraules de l’Arquebisbe ens han de fer pensar molt en la circumstància que vivim: no tenir por d’afrontar la realitat amb la fe que es fa clam i súplica i coneix la suor de sang. La pandèmia és un desafiament per a tota l’Església. Demanem al Senyor que ens il·lumini.

Invoquem Maria i contemplem-la aquest Dijous de la Cena del Senyor com a imatge de tot el que l’Església és i viu. Maria és dona eucarística perquè a prop de la creu fa oblació dins del seu cor de la mort salvadora del Fill, com l’Església quan, celebrant l’Eucaristia, amb la santa anàfora, ofereix el Cos de Crist.

Intenció de pregària.