De la web de l’Arquebisbat de Tarragona
“Cinquanta-quatrè dia: Invoquem Maria, Santuari del Lledó, de Valls (Arxiprestat de l’Alt Camp)
No menys vallenca que la Mare de Déu de la Candela és la Mare de Déu del Lledó, ni per devoció ni per història. L’amor de la ciutat de Valls a santa Maria vessa també tot el seu cor al santuari del Lledó. Amb raó i amb tots els drets és Copatrona de la ciutat de Valls.
És una de les imatges gòtiques de Maria més ben conservada. Realment és bellíssima. D’alabastre amb mirada serena, que ve dins, insinuant un somriure de complicitat, com si estigués a punt de dir: «Jo sóc la vostra mare». El vel i els mantell és elegantíssim i d’estels ornats. Porta la pinya, signe de la interioritat de Maria (el fruit de la pinya és amagat), ornada amb les tres flors de la seva virginal, d’abans, de durant i després del part. És la «Sempre Verge Maria».
La imatge de Jesús es volgudament desproporcionada. És típic de la iconografia 
mariana (a orient hi ja icones de la Mare de Déu que representen al Senyor ja com un home adult). És representa amb més grandària per significar que ell és la divina Saviesa del Pare, la seva Paraula. A la imatge de la Mare de Déu del Lledó hi ha una oreneta que picoteja la mà de l’infant. Això recorda el verset del llibre dels salms: Fins i tot l’oreneta hi ha trobat casa, prop dels vostres altars, Senyor de l’univers.
La tradició oral és ben bonica. La sequera que castigava Valls i comarca féu que els jurats anessin a Montserrat a suplicar l’ajut de la Mare de Déu. Un monjo del cenobi que se’m tornessin a casa i que a Valls trobarien una imatge que els faria de protectora. Poc després mentre el rei Pere, el Cerimoniós, sojornava al castell i s’esbrocaven els boscos per passar el seu exèrcit, la santa Imatge, resguardada per un lledoner, fou trobada. La tradició en conserva el nom del lloc, el bosc del Pere Castelló !Quin goig de troballa!
Això (vés a saber) és llegenda, sí és cert que el 1366 està testimoniada la capella, que l’arquebisbe Pere Clasquerí beneí la primera pedra. L’any 1586 van venir els caputxins i s’hi van estar fins a la desamortització. Foren gelosos custodis de la santa imatge. 
Valls els estimà molt i encara ara una rambla en recorda el nom. L’any 1765 el P. Fidel d’Olot en composà uns goigs, que encara es canten avui. Després de la desamortització esdevingué Casa de Caritat, confiada a les Germanes Carmelites-Vedruna, que hi fundaren també escola. En temps de guerra esdevingué asil pels refugiats de guerra, elles mateix, vestides de seglar els atenien. Elles també enterraren la imatge de la Mare de Déu sota la palmera del pati de l’escola. És una imatge canònicament coronada i l’any 2016 feren les festes de la Coronació. El santuari, el lloc, ha desenvolupat una història secular i plena de vicissituds. En tota aquesta història Maria hi ha estat.
Als nostres dies, vers 1970, esdevingué parròquia confiada als P. Claretians, els quals, juntament amb els seus feligresos, li tenen un amor molt gran. La vida parroquial floreix sota la seva mirada.
Els cristians vallencs amb un cor indivís, veneren a Santa Maria al Lledó, com ho fan a la Candela de la parròquia de sant Joan, i al carrer de la Cort, allà on la Mare de Déu del Roser els fa de veïna.
Dels poemes del més de maig de Mn. Cinto Verdaguer.
Oh Maria, mare mia,
salvadora del mortal
empareu-me i a guieu-me
i a la pàtria celestial.
Flor divina sens espina
vull plantar-vos amb mon cor
fins que hi creixin i floreixin
les poncelles de l’amor.
Meditació
Maig és el mes més esplendorós de l’any. Els arbres fruiters, les vinyes, i els camps de blat broten plens de vida, sota un sol radiant. La pietat del poble de Déu ha volgut que el més de maig sigui el més dedicat a la Mare de Déu. Els pastoralistes diuen que desplaça el temps pasqual. No us ho creieu. Maria mai fa nosa. És amb Maria que podem viure encara més intensament el Temps Pasqual. L’Església no es cansa de cantar cada dia i sempre el Regina Caeli.
Molts recordareu la música i la lletra del poema de Mn Cinto que he transcrit. Vaig llegir que va escriure més de dues centes poesies a la Mare de Déu, de les qual unes seixanta estan dedicades a la Mare de Déu de Montserrat. ¿Us imagineu?
La poesia de Mn. Cinto Verdaguer entrà dins l’ànima del poble. Mn. Cinto era un home robust i fort, un pagès de la plana, però tenia una ànima d’infant, com el Gentil del seu Canigó. Els seus versos són nets i clars, més profunds del que aparentment semblen. Nascuts molt sovint d’un gran sofriment. Va patir molt a la vida. El poble ho sabia, se’ l va estimar, se’l feu seu, de fet, era d’ells, de la raça dels pobres. Com finalment va morir.
A les parròquies es cantaven a desdir els seus versos i la Guia del Cristià els custodiava i els preservava de l’oblit. El poema que he transcrit es cantava a les parròquies pel Mes de Maig, en va posar la música Mn. Lluís Romeu i el sabia tothom. Em recordo d’haver-lo cantat d’infant.
La segona estrofa, fixeu-vos-hi és preciosa, Maria és la flor divina sense espina que el poeta vol plantar dins del seu cor. Ho vol fer fins que creixin i floreixin les poncelles de l’amor. Ara que, gràcies a Déu, amb seny i sense precipitacions, retrobarem la vida eclesial deixem que la pregària, feta durant els dies de confinament, creixi i floreixi en la vida eclesial. Són flors de Pasqua. Les millors poncelles perquè han germinat en la terra sagrada de la pregària. Com diu el llibre dels Fets dels Apòstols, el protagonista real de la vida de l’Església és l’Esperit Sant, no nosaltres. Només l’Esperit la renova i la fa jove, que diu el lema del nou arquebisbe. Fem, treballem tant com puguem, però no deixem de pregar. Només així l’Esperit Sant actuarà amb nosaltres i per nosaltres.
Intenció de pregària
Per les parròquies del nostre bisbat: Que es disposin amb amor a acollir els fidels que les retrobaran després del temps del confinament, sense precipitació, deixant respirar l’Esperit Sant.
Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.
Pregària del Papa Francesc:
Oh Maria, Vós resplendiu sempre en el nostre camí com a signe de salvació i d’esperança. Nosaltres ens encomanem a Vós, Salut dels malalts, que prop de la Creu vau ser associada al dolor de Jesús mantenint ferma la vostra fe.
Vós, Salvació de tots els pobles, sabeu de què tenim necessitat, i estem segurs que proveireu, perquè, com a Canà de Galilea, pugui retornar l’alegria i la festa després d’aquest moment de prova.
Ajudeu-nos, Mare del Diví Amor, a conformar-nos a la voluntat del Pare i a fer el que ens dirà Jesús, que ha pres sobre seu els nostres sofriments i ha carregat els nostres dolors per conduir-nos, a través de la Creu, a l’alegria de la Resurrecció.
i es clou amb aquest verset:
Sota el vostre mantell ens emparem, Santa Mare de Déu; escolteu les nostres pregàries en tota necessitat i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.
Amén”.
Poden ampliar-ho:
A la Web de l’Arquebisbat per completar aquesta motivació i seguir la pregària completa. Accedint a: Cinquanta-quatrè dia: Invoquem Maria, Santuari del Lledó, de Valls (Arxiprestat de l’Alt Camp)
Es pot accedir a totes les invocacions que aquests dies us oferim.
“L’arxidiòcesi de Tarragona és profundament mariana”: La Mare de Déu en la festa de la seva Nativitat, Patrona principal de l’Arxidiòcesi de Tarragona