[27-05-2020] Setanta-dosè dia: ”VISITES ESPIRITUALS A LA MARE DE DÉU”

De la web de l’Arquebisbat de Tarragona

“Setanta-dosè dia: Invoquem Santa Maria, al cambril de la “Mare de Déu al peu de la Creu”, a la parròquia de Vila-Rodona, de l’Alt Camp (Arxiprestat de l’Alt Camp)

Pel camí vell a Santes Creus que ve de Vila-rodona i passa per Aigua Múrcia, seguint el curs del Gaià amb arbredes i bassiols que fa el Riu (a prop de la Farga), a la sortida del poble hi ha les restes de l’antic convent de sant Llorenç dels Servites o del Convent dels Dolors. El camí, si mai el feu, és preciós, és camí de cistercencs. Camí ombrejat per pollancres i freixes fins que remunta a l’Albà, on divises, en una visió esplèndida, el gran monestir, que, a les tardes, a sol ponent, esdevé de carreus d’or.

L’Orde dels Servites fou present allí des del 1599 fins a la desamortització (1835). Vila-rodona amb el seu campanar domina tota la preciosa Vall del Gaià. És un poble de gent treballadora, solidària i festiva. L’Església està dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. Dins de l’esvelta parròquia hi ha la Capella de la Mare de Déu al peu la Creu. És un lloc devot. Es construí com un cos adjacent per venerar la imatge de la Mare de Déu de la Creu, procedent del convent dels Servites. Quan van marxar deixaren la imatge i l’advocació que estimaven més, la de Maria adolorida al peu de la creu. Dissortadament l’antiga imatge fou destruïda pels iconoclastes del 36; ara n’hi ha una de nova. És bella en si mateixa, i, sobretot, és bella pel que representa. Tal com la representen els Servites la creu hi és present com horitzó, Maria al peu de la creu recull a la falda el cos exànime de Nostre Senyor.

L’Església s’ha compadit sempre dels sofriments de la Mare de Déu i el piadós sant Bernat predica: ¿Qui patia més la mare o el Fill?. La passió del Fill esdevé la passió de la Mare. Maria, posada al darrer lloc, enmig dels pecadors que crucificaven el Fill, ella que era la immaculada, participa de l’abandó de Crist a l’hora de la creu. Així esdevenia mare i refugi dels pecadors.

Maria, a prop de la creu, esdevé allí també la filla de Sió, la que havia infantat Jesús, el torna a infantar en el seu dolor de mare, allí el fa néixer de nou pel Pare i per l’Església. Allí també és «Mare» i no hi ha part sense dolor ni sang. Allí en la seva fe, repetint el fiat de l’Anunciació, el torna a fer néixer. La fe de Maria esdevé més gran que la d’Abraham, perquè a aquest li fou tornat el fil, però a ella no! Els troparis orientals del Dissabte Sant repeteixen en la litúrgia una i mil vegades: pels sofriments de la vostra mare, Senyor, tingueu pietat de nosaltres. Contemplant la imatge de la Pietat endevines els sentiments de Maria, és com si digués: «Gràcies, Fill meu, per tot el que has fet per nosaltres».

Em ve present la cantata Membra Iesu nostri, de Dietrich Buxtahude, (només sentint les primeres notes ja t’estremeixes), que canta a Maria, bressolant el Fill mort, com quan era infant, a la seva falda.  En la imatge que avui venerem el rostre de Maria, com la Pietà de Miquel Àngel, és jove. Representa la joventut perenne de l’Església. Una joventut renovada sempre per l’amor del Crist. Amb raó és tradició que el jovent de Vila-rodona, a la processó del Divendres Sant, siguin els portadors de la imatge. Per ells els és una benedicció. Beneït el jovent de Vila-rodona que porta la icona de la joventut de l’Església naixent al peu de la creu!

Un mestre espiritual del nostre bisbat sempre em diu: «Quan Maria va tancar els ulls al Senyor, va obrir els seus propis ulls sobre nosaltres». Són els ulls sempre oberts de l’Església, que porta l’amor del Senyor (el seu Cos eucarístic), i ens el dona. L’Església que acompanya el dolor del món amb la seva pregària i la seva caritat, també amb la seva penitència. Tot el dolor del món està a la falda de la pietat de l’Església, de la qual Maria n’és figura i imatge. Tant de Maria com de l’Església podem cantar: Stabat mater dolorosa, iuxta crucem lacrimosa, dum pendebat Filium. La creu del Fill i la creu del dolor del món com una única creu.

L’Església no marxa d’allà on el món sofreix, roman allí, fidel al peu de la creu. I si mai l’Església ha marxat d’allà on els homes sofreixen s’avergonyeix de si mateixa i el món li fa retret.

També aquests dies l’Església a tot el món, començant per la pregària de l’estimadíssim papa Francesc i en totes les comunitats cristianes, ha viscut i viu el dolor de la pandèmia i el vol amorosir amb el seu amor, com Maria amb el cos del Fill als seus genolls. Tot el Misteri de la Pasqua, estimats amics, està en la icona de Maria traspassada del dolor per la mort del Fill. També en aquesta icona hi ha tota l’eclesiologia, és a dir, tota la identitat i la missió de l’Església.

Beneït sigui el poble de Vila-rodona, amb el seu castell, voltat de vinyes, a la vora del Gaià. Bona gent que no els molesta que les campanes toquin a Missa i que fan festes grans a l’estiu i a l’hivern, per sant Sebastià i sant Llorenç. Als de Vila-rodona els agraden els balls, les caramelles, els vermuts populars. No s’ho pensen dues vegades a l’hora de reunir tots els veïns a taula als carrers o al Casal. Així expressen la seva alegria, la de cada dia i de tot l’any. També la fraternitat en la qual volen viure.

La tradició del Pares Servites és poc coneguda a Catalunya, però fou important, la gent gran encara sap on hi ha la «Corona dels set Dolors de la Mare de Déu» a la Guia del cristià. Per origen i per devoció les Congregacions dels Dolors de Cambrils, de Valls, de sant Francesc de Tarragona, de l’Arboç i de Rocafort de Queralt s’han associat a la Fraternitat dels Pares Servites de Catalunya.

De Charles Péguy, fragments de «Le Porche du Mystère de la Deuxième Vertu».

À celle qui est infiniment jeune.
Parce qu’aussielle est infiniment mère. (…)
À celle qui est infiniment joyeuse.
Parce qu’aussielle est infiniment douloureuse. (…)
À celle qui est infiniment touchante.
Parce qu’aussielle est infiniment touchée.
À celle qui est toute Grandeur et toute Foi.
Parce qu’aussielle est toute Charité. (…)

À celle qui est Marie.
Parce qu’elle est pleine de grâce.
À celle qui est pleine de grâce.
Parce qu’elle est avec nous.
À celle qui est avec nous.
Parce que le Seigneur est avec elle.

(La versió catalana és pròpia)

A aquella que és infinitament jove, perquè és infinitament mare./ A la infinitament joiosa perquè és infinitament dolorosa./ A aquella que és infinitament compassiva perquè ha estat infinitament compadida. /A aquella que és tota grandesa i tota fe perquè és tota ella caritat. /A aquella que és Maria, perquè és la plena de gracia./ A  aquella que és plena de gràcia perquè ella és amb nosaltres./ A aquella que és amb nosaltres perquè el Senyor està amb ella.

Meditació

El seu nom és sant i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació

Maria, com a noia jueva, no anomena Déu pel seu nom, sinó pels seus atributs: l’anomena el Poderós, el Sant. Però és sobretot el Misericordiós, el Déu de la misericòrdia, que estén el seu amor i la seva compassió d’una generació a l’altra (també la nostra). Són les mateixes generacions que l’anomenaran a ella «benaurada». Per ella i a través d’ella totes les generacions coneixeran Crist, Salvador i Mitjancer.

Maria és signe de la misericòrdia de Déu, en el moment de l’encarnació, on es concentra l’amor del Senyor per tota la humanitat. La noia de Natzaret que canta és ella mateixa el signe d’aquesta misericòrdia, que s’estendrà a tot l’univers en Crist i en el seu cos, l’Església. És el gran prodigi que es va veure en el cel, segons l’Apocalipsi.

El misteri de l’amor de Déu Trinitat quan es fa conèixer i es dona al món sempre és concret, troba un punt d’inserció en la humanitat singular d’una noia verge, concreta i real. La humanitat de la persona de Maria condiciona la humanitat de la persona, veritable Déu i veritable home. Ella és mare veritable, sense sospita de cap monofisisme.

La fe en si mateixa no és res, només és una realitat quan hi ha creients, homes i dones que viuen i experimenten el do de la fe. La fe no és una idea ni encara menys un sentiment, és un do que rebem i que s’experimenta com Amor que crea i salva. I de manera singular i per cadascú. Maria en el seu Magnificat és la solista del poble de Déu que interpreta el cant de totes les generacions de creients.

L’amor de Déu, que s’estén de generació en generació, no és una entelèquia sinó una realitat viva, que omple els cors dels creients, de cadascú de nosaltres. Com un mar que ho va inundant tot i ho pren tot.

La persona de santa Maria fa que nosaltres fem «l’elogi de Déu i del seu amor». Ell, el Senyor, en els dies de la pandèmia, ens ha omplert de consol, de fortalesa, d’ànim i ha fet possible la pregària (que és molt).

Les imatges de santa Maria de les nostres parròquies i santuaris són extraordinàriament estimades, perquè quan les venerem sabem que els nostres pares també ho han fet, i d’altres, quan nosaltres no hi siguem, també ho faran. Són signes de l’amor de Déu que s’estén de generació en generació. Hem d’agrair molt a Déu nostre Senyor com ens ha acompanyat aquests dies de desolació. No ho podem oblidar. Tindré sempre als llavis la seva lloança, diu el salmista.

Intenció de pregària

Pels catequistes del nostre arquebisbat, que aprenguin de Maria, la primera catequista i que el Senyor ajudi el seu ministeri.

Fem ara un silenci, habitat per la pregària interior i diguem el Pare nostre, l’Ave Maria i el Glòria. S’afegeix la pregària del papa Francesc.

Pregària del Papa Francesc: